A sant de què tot aquest rebombori amb una xiulada en un partit de futbol? Per defensar els símbols de l'Estat? Potser sí, però no tant, tampoc. Mirem una mica com hem arribar al punt on ara ens trobem:
El PP treu uns resultats electorals dramàtics, que el faran perdre la major part de capitals i comunitats on governava amb majoria absoluta. Immediatament, el seus pesos pesants engeguen una campanya per demanar que no es xiuli durant la final de copa, amb tota mena d'amenaces i provocacions, en una cursa boja per omplir temps de ràdio i televisió i portades de diaris que, ràpidament, van deixant de banda l'anàlisi postelectoral per ocupar-se a allò que importa: la futura xiulada. I arriba el dia i passa el que tothom sabia que passaria. A mig partit, el Govern de Madrid ja emet un comunicat de condemna, argumentant que Presidència sempre treballa (igual com el llumet d'El Pardo, que no s'apagava mai) i la cosa passa als tribunals esportius i ara es vol esquitxar també la fiscalia i la jurisdicció ordinària. I segueixen ocupant-se espais informatius.
Ras i curt: una cortina de fum per ofegar una desfeta electoral i, de passada, per despertar la bèstia feixista que el PP amaga i que atia quan li cal, perquè hi ha més eleccions a la vista i pinten bastos. Un detall: la famosa comissió antiviolència futbolística farcida d'uniformes policials i militars. Quina gran imatge de la seva Espanya.
I ara diuen que cal legislar perquè això no passi mai més. I miren cap a França on, segons diuen, en començar la xiulada, els representants del Govern haurien abandonat la llotja i no s'hagués jugat el partit. Però a Espanya no es mou ni Cristo i un partit no se suspèn, perquè el futbol és el futbol, i és prioritari, i perquè els interessos televisius prevalen sobre les suposades essències pàtries. Penós i ridícul tot plegat. Ni Berlanga ho hagués pogut fer millor.