per en 12 Gener 2017
354 Vistes

Aquests dies, la lluna llueix en tota la seva esplendor i, per una d'aquelles afortunades coincidències meteorològiques, la boira ha escampat una estona per deixar-nos-la veure com fa dies que no l'havíem vista.

La lluna és un element del nostre univers particularment estrany, seductor.  És un astre que convida a mirar amunt i a sentir la fascinació que sempre produeix allò que no coneixem prou i que ens resulta encara massa llunyà.  En el fons, seguim demanant la lluna constantment, amb l'esperança d'acabar esgarrapant alguna cosa d'algun lloc.

Aquests dies, en una altra curiosa coincidència, ens arriba la notícia d'una teoria prou fonamentada que qüestiona el que sempre s'havia pensat sobre la formació de la lluna.  Bonic tema de reflexió per a experts però, ho admeto, que queda molt lluny del meu abast, incapaç com sóc d'imaginar què són milers de milions d'anys, des de la meva perspectiva de simple mortal.  En qualsevol cas, sempre és agradable constatar que les teories més sòlides poden trontollar en un moment donat, o demostrar-se, senzillament, incorrectes.  Això diu molt de la saviesa i de la curiositat de l'ésser humà.

Més enllà de la ciència i de la raó, sempre hi ha aquell espai irracional, oníric, en què tant li fa com es va formar la lluna, i on l´únic que compta és que hi és, que val la pena seguir admirant-la, tot imaginant fantasies sense límit, i gaudint-ne de la seva seductora companyia, ni que sigui de lluny i sense arribar a comprendre'n massa cosa.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.