lment les tenim. Aquesta setmana passada es van tancar les llistes de candidats que concorreran a les eleccions del 21 D. Misteri resolt. Ja sabem quantes n'hi haurà i qui hi anirà a cadascuna. Finalment, sembla que s'ha volgut transmetre una imatge d'individualitat (llistes separades) i d'obertura a independents i personalitats del món social, cultural... en un intent de relativitzar el pes dels partits, imagino. Molt bé.
Aquest panorama tan obert, tan integrador, tan idíl·lic, fins i tot, de tota manera, durarà fins que s'hagi de formar govern, i més encara si calen coalicions, cosa més que segura. Aleshores apareixeran noms que ara no són a cap llista, que es posaran al capdavant de les conselleries, i una tirallonga enorme d'alts càrrecs que ocuparan secretaries generals, direccions generals, delegacions territorials, direccions d'ens públics i consorcis, i direccions de serveis territorials (mai no he entès què tenen de polític unitats com aquestes, sense gairebé cap capacitat de decisió), que completaran la complexa arquitectura de l'administració pública o, si voleu, del poder.
Quan això passi, quan les llistes creixin i es vagin tornant cada cop més anònimes serà quan començaran la guerra per la cadira i els cops de colze de debò. Aleshores desembarcaran amb fúria els aparells de partit, els deutes pendents, les ambicions més inconfessables, i tota l'aparent concòrdia d'ara esdevindrà l'exercici de la cara més miserable, més mediocre i més roïna de la política. Aleshores entendrem que rere les bones intencions i els grans noms hi ha tot un exèrcit polític de mig pèl que, en molts -en massa- ocasions, degrada el servei públic al nivell dels interessos personalíssims o, en el millor dels casos, del partit que els garanteix un sou i una posició.