Quanta raó tenia Verdaguer quan va escriure allò que diu que "lo que un segle bastí, un altre ho aterra". En una burda adaptació política podríem dir que lo que una legislatura bastí, una altra ho aterra. La cita verdagueriana m'ha vingut al cap pensant en la CUP i el seu paper enormement responsable i amb un gran sentit d'estat, la legislatura passada, i la pena -i el mal- que fan aquesta. El resultat previsible? Si parlem d'ells, el retorn a la marginalitat parlamentària a les properes eleccions. Si parlem de tots, un sentiment entre la traïció i l'estafa.
Un cop més, les matemàtiques s'han tornat juganeres. Jo no sóc cap expert en càlcul de probabilitats, però que fa uns mesos una assemblea acabés amb empat i ara aquesta mena de cosa de la directiva de la CUP torni tècnicament a empatar, no sembla massa fàcil, càlculs en mà, llevat que hi hagi algun factor que condicioni, d'una manera o altra, el resultat. Matemàtiques a banda, deixar la capacitat de decisió sobre uns pressupostos negociats en mans de qui no ha estat als treballs previs em sembla una irresponsabilitat absoluta, més pròpia de qui vol jugar a fer-se el demòcrata progre, que cap altra cosa. El sentit d'acció de govern no es veu enlloc. Aquesta és la manera de fer de la CUP avui.
De tot plegat què en surt? En primer lloc, un triomf inesperat dels que no ens volen independents, que es carreguen d'arguments per menystenir-nos. En segon lloc, un possible fracàs d'una legislatura que havia de ser molt important i que pot acabar sent un desastre històric. En tercer lloc, la trista constatació que no hi ha esperança de renovació política més enllà dels partits tradicionals. I finalment, i sobretot, la solidesa de la figura d'un president que lluny de jugar als pactes d'amagatotis que li permetin mantenir-se al govern, deixa el seu futur en mans del Parlament, en una decisió que cal valorar, i molt.
Ah! I no ho oblidem: intentar governar amb pressupostos prorrogats és una ruïna. Amb els números que ara tenim no hi ha avenç ni progrés possible, no ens enganyem. I per si encara algú pensava que no, seguim mirant a Madrid i depenent del que s'hi decideixi per veure com ens encarem aquí. En qualsevol cas, el resultat és previsible (i gens favorable) per més qui diguin els progres de saló de casa nostra. Temps al temps.