És complicat viure en un país que és però que no és, alhora. Potser vivim en un país quàntic i encara no ho sabíem. Tenim una escola en català, però tampoc tant. Tenim un Parlament que no pot dir amb una mínima veu pròpia. Tenim una llengua per l'ús de la qual cal demanar perdó. Tenim una nació que no és formalment cap nació. Fins i tot vam tenir un himne nacional que no era himne fins que la realitat ens ho va recordar i es va fer oficial d'avui per demà. I ara, amb els Jocs de Rio en marxa, hi tenim presència catalana però no tenim equip.
La setmana passada, TV3 va il.lustar el nom del ciclista Joaquim "purito" Rodríguez amb una flamant senyera, com a referència nacional. Molt bonic i molt ideal. La pregunta, però, és si el combinat olímpic català va desfilar el dia de l'obertura dels Jocs, al costat de la resta d'equips nacionals del món. Oi que no? Doncs no tenim esportistes que competeixin per Catalunya. A tot estirar, i mirant només el lloc de naixement -una anècdota que ja sabem que poc té a veure amb els sentiments de pertinença social- hi ha esportistes catalans que competeixen sota bandera espanyola. I punt. La resta, pura ficció.
Crec que aniria bé que assumíssim la nostra realitat en tots els àmbits i deixéssim d'autocomplaure'ns pel fet de ser un país més virtual que real, en aquest cas pel que fa a reconeixement com a nació. Crec que només si tenim el valor d'assumir la condició que veritablement tenim podrem construir alguna cosa de profit. Mentre seguim jugant a ser allò que en realitat no som, tot seran castells a l'aire. I així ens va, mirem on mirem.