Si voltes pel món -l'occidental més proper, si més no- i pares l'orella, ràpidament te n'adones que hi ha dos grans grups de persones que, independentment d'on són, donen per suposat que tothom les ha d'entendre: les anglòfones i les hispanoparlants. Curiosament, ciutadans de països fortament monolingües.
D'altra banda, si seguim parant l'orella, ens adonem que l'anglès sí que ha esdevingut una autèntica llengua franca, però pel que fa a l'espanyol, cada cop és menys present, per exemple, a les informacions turístiques de tota mena, des de les més bàsiques dels hotels fins a les dels museus, o com a segona o tercera llengua apresa per la gent.
Paral.lelament a tot plegat, no em deixa mai de sorprendre l'arrogància dels parlants d'aquestes dues llengües que comento (suposo que resultat d'una visió monolingüe del món), generalment corresposta amb un menyspreu més o menys mal dissimulat de l'interlocutor local, segurament tip de tanta ignorància i de tanta incomprensió.
Serveixi aquesta reflexió per comentar la notícia de les reaccions que ha despertat un breu rètol comercial escrit en català a Màlaga. Curiosa reacció si tenim en compte dues coses: la primera, la infinitat d'idiomes no castellans que podem trobar a la retolació comercial d'aquella ciutat clarament turística. La segona: no diuen que el català és un idioma d'Espanya, i que els catalans som Espanya, tot apel.lant a allò que dicta la sacrosanta constitució?
Doncs es veu que no. Que no es pot escriure, ni que sigui poc, en català a fora de Catalunya, però cap problema amb qualsevol altra llengua. I davant d'aquesta pregunta ja començo a plantejar-me si determinats pensaments monolingües no tenen molt a veure amb conceptes com intolerància (supremacisme, fins i tot) i catalanofòbia, en aquest cas concret. En qualsevol cas, una mostra més d'un encaix impossible.