Ja fa uns quants anys que al País Valencià va sorgir tot un corrent contrari al català i de defensa d'un suposat idioma propi: el valencià. Si fem memòria, més enllà dels arguments acadèmics a favor de la unitat de la nosta llengua, la classe política (d'aquí) no s'hi va mullar gaire i la d'allà s'hi va posar a fons, revestint la seva variant lingüísitica de totes les estructures pròpies d'una llengua singular i diferenciada de les altres.
Repassar totes les iniciatives que es van posar en marxa per crear una nova llengua de manera artificial, francament, em resulta un exercici tan tediós i absurd que no ho faré. Qui tingui curiositat, pot trobar a Internet una amplissima informació al respecte.
El que m'interessa, ara, és remarcar que tota aquesta feina comença a donar els seus fruits. Així, un secretari judicial rebutja un escrit en català, perquè no el reconeix com a valencià i demana la seva presentació en espanyol. I aquest exemple demostra clarament l'objectiu final de tot plegat. No es tractava d'afirmar una determinada personalitat lingüística, ni que fos anant contra tot criteri filològic, sinó de crear una trinxera, amb una llengua artificial, que servís per aturar le llengua enemiga (la catalana) i fer avançar una tercera: l'espanyola. Només així es pot explicar que el secretari judicial de torn, no identificant el català com a valencià, en demani la traducció a l'espanyol (no pas al valencià, com es podria esperar).
Exercici de lingüística ficció. Quant tardarem a trobar alguna situació similar que consagri l'autèntica funció del lapao (absoluta aberració científica) per acabar d'aniquilar el català a la Franja? I a les Balears? Bé, allà potser no caldrà, perquè directament s'hi està bandejant tota presència d'altra llengua oficial diferent a l'espanyola.
Comença a ser urgent una política lingüística d'alta volada, i més amb la perspectiva d'una Catalunya independent (i que auguro lingüísitcament complexa, a la vista de la situació i de les inèrcies actuals).
