Definitivament, sembla que Catalunya viu fent tombs sense moure's de lloc, com un hàmster en la seva roda. Si més no, en qüestions prou importants com ara la llengua, un aspecte fonamental en qualsevol societat i que no hem estat capaços de resoldre de manera satisfactòria, si més no fins al moment. I si parlem d'un futur estat, aniria sent hora de posar-s'hi de debò.
Admeto que em fa molta mandra tornar a veure com es reobre el debat de si la cultura (i imagino que també la literatura) catalana s'expressa en altres llengües que la catalana. Aquesta setmana que s'acaba hem tingut nous lliuraments d'aquesta tragèdia per capítols Algú pot imaginar la cultura anglesa (o la seva literatura) expressant-se en suec? O la francesa fent-ho en alemany? Oi que no? Doncs pel que fa a la catalana, tampoc. Una literatura i una cultura tenen una llengua pròpia d'expressió, que és la que les fa singulars i diferents de les altres. Així de senzill. Tinguem-ho ben clar.
Altra cosa és si parlem de la realitat sociolingüística del carrer i de com conviuen, es relacionen, o xoquen les diferents llengües que s'hi parlen, i com això, a curt o llarg termini, pot provocar canvis, interferències, manlleus... mutus. Però aquesta és tota una altra qüestió que cal no barrejar amb els conceptes de llengua de cultura i llengua nacional que, en el cas de Catalunya, només poden correspondre's amb el català.
Sempre han coexistit diferents llengües en un mateix espai geogràfic, però la identitat cultural, quan ha estat sòlida i important (i negar la solidesa i la importància de la cultura catalana em semblaria irresponsable), sempre ha estat vinculada a una sola llengua. Quantes llengües van conviure en l'antic imperi romà? Algú gosaria negar la cultura llatina lligada exclusivament al llatí? Doncs això.