Tot sovint, els límits entre la imaginació i la realitat són una mica difusos i és fàcil passar de l’una a l’altra sense voler i acabar donant lloc, per exemple, a les llegendes urbanes. Qui no ha sentit parlar mai de la noia del revolt de la carretera, de les propietats d’una cullereta en una ampolla de cava, del perill dels caramels amb LSD que algú reparteix a la porta de les escoles, de la raça de cocodrils albins que habiten a les clavegueres de determinades ciutats, o de l’esclat de la pròtesi pectoral de l’Obregon durant un vol? Segur que qui més qui menys té ben presents aquestes o altres d’aquestes llegendes urbanes que il·lustren i decoren la cultureta més popular. Finalment, però, la ciència i el sentit comú s’acaben imposant i aparquen les llegendes al seu lloc, ben lluny del món real.
I és que, ens agradi o no, la major de les estupideses que podem fer és intentar negar l’evidència. I si no hi ha cocodrils albins a les clavegueres, no n’hi ha. El problema, però, és quan un destacat líder polític intenta negar la realitat i fer passar l’evidència com a llegenda urbana. I justament això és el que ha fet l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, per mirar de negar l’existència d’un pacte d’estabilitat amb Ciutadans al govern municipal, ni més ni menys que titllar l'acord de "llegenda urbana". Les paraules són el que són, i determinades paraules valen el que valen, però l’hemeroteca i els enregistraments són inqüestionables. Voler negar aquest pacte polític és tan absurd com pretendre que el fantasma d’una noia ens avisa del perill d’una corba en una carretera.
L’equip de govern de l’Ajuntament de Lleida comença a ser una mena de circ estrany, poblat de personatges molt peculiars, que tant poden fer gràcia com ràbia, segons cadascú, però que amb les seves declaracions, tant si es reclama el dret a no decidir, com si es nega l’evidència -per dir alguna cosa- demostren una nul·la capacitat de gestió assenyada dels afers públics. Però Lleida és com és. Potser des d’ara també terra de llegendes, en aquest cas urbanes i, per tant, allunyades del tòpic rural que encara ens ofega (ja aniria tocant, una mica de cosmopolitisme, dit sigui de passada). Per a quan un parc temàtic de mites, contes i altres històries fantàstiques? Potser una fira, de moment? Un musical a la Llotja? A aquestes alçades de la pel·lícula, i vist el nivell, ja no descarto res. De tota manera, si el pacte amb ciutadans no ha existit mai, tal com sosté l'alcalde, ben poc –per no dir res- de socialisme els queda als socialistes. Potser el socialisme a Lleida sí que és una llegenda urbana. I l’existència d’un líder de l’oposició que pugui fer fora Ros, una altra.