Quan jutjar un determinat comporta un laberint de nivells judicials, un guirigall burocràtic i tota mena d'entrebancs que no fan altra cosa que alentir els procediments fins aconseguir que siguin totalment inútils per a allò que se suposa que haurien de servir, la idea de justícia, senzillament, desapareix.
Espanya és un país ben representatiu de tot plegat, on determinats delictes, i determinats delinqüents, mai acaben pagant les seves accions. Ja sigui perquè el canvi constant de jutges ja és la riota de tothom, com en el cas Millet i companyia, o per qüestions tan vergonyoses com l'enorme quantitat de personatges amb condició d'aforats (més de 10.000 arreu de l'Estat, i pujant). I és que tampoc en aquesta matèria, Espanya és homologable als estats veïns.
I com que no hi ha cap voluntat de revertir aquesta anomalia, va el ministre Gallardón i atorga aquesta condició d'aforats a la reina i la família reial (per cert, una família un tant especial, perquè només inclou l'hereu i la seva mestressa) i apa, una mica més de feina per al Suprem, si algun membre de la règia (i limitada) família no sap ben bé quins negocis fa. Per cert, el rei pot seguir dormint tranquil, que la Sagrada Constitució ja deixa ben clar que és irresponsable. És a dir, que si demà, posem per cas, digués que ell va organitzar el 23 F, més enllà que es vendrien molts més diaris i que s'omplirien hores i hores de televisió i de tertúlies de ràdio, no passaria absolutament res més.
Si mai podem arribar a un estat català, aquest privilegi tan anacrònic i tan profundament antidemocràtic com és l'aforament, potser també s'hauria de revisar. Encara que veient com és d'útil per preservar la impunitat de tanta gent dita "important", no sé jo si pudem tenir gaires esperances.