S'està fent llarg, aquest hivern. Ja són massa setmanes de fred, d'un fred que tot ho fa difícil i que no deixa gaire espai per a res, llevat que siguis un d'aquells que se senten com a casa enmig de la neu. I la cosa no pinta gens bé, per a aquesta setmana que tenim gairebé trucant a la porta. Si és que fins i tot els arbres, que comencen a lluir les primers flors gràcies al sol i a algun que altre dia de temperatura benigna, ja no saben ben bé què han de fer, ni si una gelada a deshores ho engegarà tot a pastar. Gran metàfora, la natura, enguany.
Ja és ben trist que la climatologia també s'apunti a la incertesa. On ha quedat allò que afirma que el sol de febrer emmascara com un calder? Què se n'ha fet, de la saviesa popular? Serà que ja no es porta i que la tecnologia, la que ens ajuda a vaticinar més fred, encara uns dies, tot ho va envaint. Què hi farem.
Sigui com sigui, en temps d'incertesa, el més sensat és agafar-se a les poques coses que tenim segures i esperar que tot vagi fluint, que la neu marxi, que el fred escampi i que la primavera, encara llunyana pel que sembla, es vagi fent un lloc, per vestir-ho tot de mil-i-un colors i el sol, finalment, tot ho escalfi. Però costa esperar. Costa passar els dies sense que passi res. Però això és l'hivern, aquesta estació sovint traïdora i sempre llarga, grisa, freda i humida que ens visita de tant en tant, per recordar-nos que res no és del tot segur, que tot passa i tot torna, i que no tenim gran cosa més a fer que esperar la bonança. Així i tot, fins i tot els hiverns més rigorosos tenen aquells moments plàcids de llum que conviden a sortir i a retrobar-nos amb tot i amb tothom que ens il·lumina i que ens dóna les ganes de continuar avançant. Aquest cap de setmana, ben mirat, és una d'aquestes escletxes de llum.