Llàgrimes de cocodril. Aquesta és l'expressió que em va venir al cap quan escoltava la ministra de Defensa demanar disculpes, en nom de l'Estat, a les famílies de les víctimes de l'accident del YAK 54, en seu parlamentària. Per cert, això de la seu parlamentària és una expressió que darrerament també ha fet fortuna per emparar i revestir gairebé de porpra qualsevol activitat. Si alguna cosa es fa en seu parlamentària es veu que va a missa. Ves per on.
Francament, la sensació no era nova. Era la mateixa que he tingut molts cops escoltant destacats membres de la classe política fent veure que demanen disculpes pels seus errors. I és que no em crec Cospedal. Demanar disculpes en nom de l'Estat és recórrer a un subjecte abstracte, eteri, que no actua per ell mateix, llevat que la ministra vulgui donar a entendre que demana disculpes en nom del cap de l'Estat (i que per tant el fa responsable), cosa que dubto.
Si les paraules de Cospedal haguessin estat sinceres, hauria demanat disculpes en nom del Govern i, concretament en nom del ministre responsable dels fets. I aquest hauria comparegut i hauria assumit errors. Però no és el cas, i tot va quedar, com sempre, en una posada en escena més o menys fotogràfica, amb representants de l'oposició fent veure que volien més i que tot seguint es van apressar a treure dels focus mediàtics l'exministre Trillo que fa mudança, es veu, de l'ambaixada de Londres al Consell d'Estat. Gens malament cap de les dues feines (diguem-ho així).
Un cop més, una escenificació dramàtica més o menys ocurrent i tema tancat. Que els morts descansin en pau, siguin on siguin, després de la ridícula i inhumana identificació de cadàvers que es va fer i de la qual ningú no se'n fa responsable. Ni se'n farà. Aquest és el nivell, i a una altra cosa, que passen quintos.