En una mena d'atac de nostàlgia, avui he anat a fer un cop d'ull a una obra d'aquelles que qualsevol estudiant de filologia té a casa: la història de la literatura catalana de Riquer, Comas i Molas. Ha estat una autèntica passejada pel passat, no només literari, i l'oportunitat de retrobar els trobadors, aquella gent que cantava les seves composicions enginyoses i amoroses, les obres poètiques que es representaven a les esglésies i que ara amb prou feines anem recuperant (Cant de la Sibil·la i similars), els cicles teatrals de les passions i de nadal, els romanços de cec i la literatura de canya i cordill... Ah, quin viatge més excitant al passat!
I quan he tancat el darrer volum d'aquesta obra imprescindible i inqüestionable he pensat en la polèmica que aquests dies hem de suportar sobre el Nobel de literatura que s'ha atorgat a Bob Dylan i, de fet, sobre els límits de la literatura. De fet, rellegint els grans estudiosos catalans, no tinc cap dubte que la banda que encabeix la creació literària és prou ampla i abasta des dels gèneres més populars fins a les creacions indiscutibles per part de la intel·lectualitat més primmirada.
Concedir el Nobel de literatura a un cantant (i lletrista) suposa, d'una banda, reconèixer les lletres com a creacions literàries, com a gènere si cal. Ja anava sent hora. De passada, i fent un exercici de memòria, en el nostre cas, ens transporta fins als inicis de la literatura, quan els poemes es composaven per a ser cantats i per arribar millor als seus destinataris; bàsicament el mateix que avui es fa a través de la cançó.
Potser un problema que tenim, i que sovint volem ignorar, és el propi concepte de literatura (i d'art i de cultura, de passada) encara ancorat al segle XX (i no tiro més enrere en un exercici de contenció) que no ens deixa veure més enllà dels grans clàssics que tothom lloa i que no tothom ha llegit (ni entès), en una demostració obscena d'esnobisme i elitisme culturals, sovint només lligats als diners i a la defensa d'una suposada posició social, i poca cosa més. Que molts d'aquests clàssics mereixen el Nobel i no el tenen? Evidentment. La llista d'autors catalans, sense anar més lluny, és ben llarga. Però això no treu que pensem que hi ha premiats més que discutibles, ni que reivindicar els lletristres com a creadors literaris no sigui un exercici més que recomanable per a la salut de la literatura universal. I és que algú, i no precisament els estudiosos més llegits, no se n'ha adonat que els temps -els seus- estan canviant.