Ahir vam anar a comprar una d'aquelles coses que un dia o altre fan falta a casa i, sorpresa, la botiga de sempre estava en fase de tancament definitiu. El panorama era entre trist, dantesc i decebedor. Allà on fa quatre dies s'amuntegaven tota mena de productes atractius esperant comprador, ahir només hi havia buidor, quatre articles mig abandonats a preu de liquidació i cartrons i embalatges llençats per tot arreu. Certament, la imatge d'una botiga a punt de tancar és una de les més depriments que se m'acudeixen. Quantes il·lusions abandonades i quant esforç per no res. Molt trist.
Evidentment, no vam trobar el que volíem. Ja no n'hi havia. De fet, gairebé no hi quedava res. Aleshores, no sé per quina estranya associació mental, vaig pensar que el nostre país també està una mica en fase de liquidació. Diuen que és un tancament per reformes, per obrir botiga nova, més atractiva i millor. Potser sí, però, ara mateix, començo a tenir el dubte de si la liquidació que estem patint no serà definitiva i allà on havíem muntat una botigueta de barri que ens ha fet servei, més bo o més dolent, no s'hi acabarà muntant una altra franquícia que res tindrà a veure amb nosaltres.
Fa molts dies que llegeixo les notícies i no hi se veure gaire cosa nova. Cada dia és una mica més del mateix, i anem fent i fent tombs en una estranya roda que, de moment, no ens duu enlloc. Començo a pensar que no falta tant perquè pengem els cartells de liquidació per tancament, i ens adonem, de cop que hem despertat del somni.