Doncs no, no tot és possible. No tothom pot fer de tot, ni pot fer-ho tot. Em sap greu (o potser no gens) per tots els gurus de la superació personal, però tots, absolutament tothom, tenim els nostres límits i sempre es bo mirar de saber on són.
Vivim en un món on la perfecció, sovint de la mà de l'eterna joventut, són l'objectiu únic. Comencem a córrer un bon dia per fer exercici i ningú sap com passem a ser runners i, així que ens despistem, a ser finishers, a fer una marató rere una altra i, si no vigilem una mica, a deixar-nos la pell en qualsevol esforç superior a la nostra capacitat física real. I és que la competitivitat és la competitivitat i ningú no vol ser un perdedor.
Però resulta que no, que tot plegat és un gran engany. La voluntat, la constància i la perseverança són valors que sempre cal tenir presents, i no perquè ens hagin de dur a l'infinit i més enllà, sinó perquè ens ajudaran a descobrir que som capaços de molt més del que potser havíem pogut imaginar, però no de qualsevol cosa. Som qui som i podem molt, però no ho podem tot. I fora bo no oblidar-ho.
Val la pena llegir aquest assenyat article, que posa una mica al seu lloc la competitivitat malaltissa i l'afany de superació personal desmesurat.