Aquests darrers dies ha aparegut a la premsa una d'aquelles informacions que de tant en tant treuen el nas per recordar-nos que no vivim, ni de lluny, en un país normal. Resulta que només un 8% de les sentències judicials es redacten en català, i aquest valor és un mínim històric des de la recuperació (per dir-ne d'alguna manera) de la nostra llengua als tribunals. Quina sorpresa.
La justícia, ben mirat, és el fidel reflex del que passa en molts altres àmbits socials, des del cinema fins a la sanitat, passant per la televisió o el que vulgueu. El català és prescindible i el castellà no. I aquí hi ha la mare dels ous. Ja podem anar fer campanyes de conscienciació amb un lliri a la mà i ja podem anar fent cursos i més cursos i expedint certificats i més certificats de coneixements, que saber alguna cosa no implica, com podem comprovar, fer-la servir.
La rutina i la mandra són males companyes de viatge de qualsevol canvi. I també ho és la unitat del sistema judicial espanyol, únic i indivisible per a tot el territori nacional. Amb aquest marc legal tot queda en mans de la bona voluntat dels professionals. I amb això no anem enlloc. Jo mateix m'he trobat amb escriptures redactades en castellà on s'explicita que se m'ha ofert la possibilitat que ho estesin en català i l'he rebutjat. Curiosa manera d'actuar d'un notari, de qui se suposa que dona fe de la veritat. Quina barra.
Ja podem anar clamant pel baix índex de presència del català a la justícia, ja. Si ni els presidents i expresidents poden declarar en català en condicions, què podem esperar els ciutadans anònims? La presència del català als tribunals només ha crescut, i poc, quan s'hi han injectat quantitats importants de recursos, però quan s'ha tancat el goter, s'ha acabat la ficció. Aquesta és la realitat, i la solució passa només per un nou marc legal que no podrem aprovar mentre no tinguem la capacitat de fer-ho. La resta, brindis al sol i llàgrimes de cocodril.