No hi ha dubte que vivim temps en què els jutges, molt més que els dirigents, marquen l'agenda quotidiana, això sí, no ens enganyem, sempre al ritme de la política. Un darrer exemple és l'ordre (retinguem el concepte "ordre" lligat a la figura de determinats governants) del ministre del ram per al retorn de les peces del Museu de Lleida que, en el seu moment van ser al monestir de Sixena. Una bonica manera d'acabar amb un conflicte que, seny en mà (ara que tant es reivindica el seny) mai no hauria hagut ni de començar.
I ja posats en terreny judicial, potser val la pena buscar en judicis famosos inspiració per entendre i resoldre conflictes. Un d'aquests judicis és el que trobem al Primer Llibre dels Reis (3, 16-28), de la Bíblia, que narra el judici de Salomó sobre la maternitat d'un nadó en disputa. En aquell cas, la mare autèntica, més s'estima perdre el seu fill que veure'l partit pel mig, com proposava el monarca jutge. Seguint aquesta saviesa antiga, si la solució al conflicte d'aquestes peces d'art fos trencar-les i deixar-ne una meitat en poder de cadascuna de les parts, qui penseu que renunciaria a la seva, per tal de preservar el patrimoni intacte i sencer?
Si tenim paciència i rellegim aquesta trista història, la de les peces del Museu de Lleida, amb ulls crítics, sense apriorismes fanàtics i només amb les ulleres de veure la realitat de la preservació del patrimoni cultural entendrem moltes coses. Però, és clar, els temps que corren no conviden a la raó, ni a la intel·ligència, ni tampoc a la justícia, ni al dret a la legítima defensa.