De tant en tant, ens trobem amb la situació d'acomiadar un company de feina que es jubila. Sempre és un moment de sentiments enfrontats. D'una banda, l'alegria pel descans merescut d'algú que ha dedicat una bona part de la seva vida a la feina i als altres. D'una altra, la pena que sempre produeix l'absència. Cert que les rutines tenen poca memòria i ràpidament s'adapten a les noves realitat, però no menys cert que un temps, molt en alguns casos, les persones deixen records, presències, maneres de fer, que romanen temps i temps als espais i a les coses, i ens les fan ben presents, encara que no hi siguin.
Avui direm adéu, amb festa i alegria, al Pepito, un company entranyable, un company d'aquells que es fan estimar. Avui ens trobarem una pila de gent, alguns ja en altres llocs de feina, alguns altres també jubilats, i la resta encara a lloc. Serà un moment de retrobaments i de sorpreses, i també una bona ocasió per repassar, entre rialles i alguna llàgrima furtiva, tants i tants instants compartits i que s'han guanyat a pols un lloc a la memòria de tots plegats.
El Pepito ja fa uns pocs dies que ha marxat, però encara és tema de conversa. A partir de demà, passarà al discret segon terme que reserva l'absència, però anirà apareixent pels racons i per les portes, per recordar-nos que ser una bona persona val la pena. Nosaltres només li podrem reconèixer tots els seus valors i la seva bondat amb una abraçada ben forta, amb els nostres millors desigs i amb un espai permanent al calaix íntim on es guarden les sensacions viscudes, els afectes sincers i la gratitud mai prou ben expressada.
Bona sort Pepito i gràcies per ser la gran persona que ets.