De grat o per força ens anem acostumant a viure jornades històriques que el pas del temps, el cap de ben poc, arxiva a l'àlbum dels records i poc més. Avui, de fet, som a la porta d'una d'aquesta altres jornades històriques. Potser d'una jornada realment històrica, fins i tot, perquè avui és un d'aquells dies en què el passat és només record i memòria i el present una successió de moments que només serveixen per arribar a les sis de la tarda, hora prevista per a la compareixença del president al Parlament.
I després, què? Qui ho sap. Fins ara hem anat posant, tots plegats, les cartes a sobre de la taula. Uns, la desobediència als tribunals espanyols, els vots i la tossuda voluntat de ser i de decidir. Els altres, tot l'aparell polític, econòmic i judicial de l'estat, i també tota la seva força repressiva. I de propina, darrerament, el ressorgiment sense complexos del franquisme violent, de la ultradreta que mai no havia marxat i que ara ja no té cap inconvenient a sortir al carrer i mostrar-se tal com és, a Barcelona, a València o allà on calgui.
I així, entre retrets i demostracions de brutalitat o d'intel·ligència, hem arribat a avui, dia en què s'hauria de tancar un cicle d'anys i començar-ne un de nou. El problema, però, és que a hores d'ara dubto que ningú pugui afirmar amb certesa quin serà aquest nou cicle. Podem jugar amb els indicis, amb les suposicions o amb la fantasia tant com vulguem, però la realitat serà, un cop més, la que serà, independentment del que nosaltres vulguem o imaginem. I estic segur que ningú, de manera aïllada, té la resposta.
La incertesa sempre és un terreny perillós per avançar, i ja massa temps que ens hi movem. Potser ja va sent hora d'aclarir on som i on anem, sense falses indicacions. Avui, espero, es desfaran moltes incerteses. O qui sap si només s'ajornaran un temps, a l'espera que la saviesa, coneguda o desconeguda, obri pas enmig de tant soroll i de tanta boira.