De tant en tant, algun que altre programa de televisió encara té la virtud d'ajudar-nos a reflexionar una mica sobre les nostres vides, cosa que sempre és d'agrair, enmig de la mediocritat general de la graella televisiva. El darrer exemple el vaig tenir en el programa "El convidat", de TV3, dedicat a Jorge Javier Vázquez.
Tot i que el personatge que interpreta a la tele i els programes en què hi participa em semblen penosos i gens recomanables (tot i la seva audiència -un valor en ell mateix-), admeto que la persona em va impactar, especialment, pel que va dir en la recta final del programa, a propòsit del boicot que va viure durant el lliurament del Premi Ondas 2009 com a millor presentador.
No vull entrar a valorar si el premi era merescut o no, però el que esta clar és que algú li va atorgar, igual com algú va atorgar tots aquests premis, any rere any, a persones i programes de tota mena. Així doncs, un cop coneguts els guanyadors, res més a dir.
El que per a mi té valor, i comparteixo, és la idea que tot just quan es pensava que havia pogut sortir d'una realitat concreta (la del barri de San Roque -així l'ha conegut ell sempre- de Badalona), algú s'ocupa de recordar-li que no, que segueix sent un personatge d'un determinat gueto i que de cap manera podrà accedir a determinats cercles de prestigi mediàtic, cultural, social...
És evident que allò de l'"ascensor social" és una pura fal.làcia, una mena de moderna pastanaga que sempre amaga un pal. I ara, la crisi que patim ens ho recorda cada dia, ja sigui posant impediments econòmics a l'accès a la universitat, ja sigui rebaixant salaris per empobrir deliberadament les classes mitjanes (i enriquint unes altres), ja sigui dinamitant tots els drets socials i laborals, o fent-nos culpables d'una situació que de cap manera hem creat, amb allò d'obligar-nos a admetre que realment hem viscut per sobre de les nostres possibilitats.
Vivim en una societat profundament classista, farcida de compartiments estancs, sobretot en el món de la cultura, en sentit molt ampli, on l'elitisme i el sentiment de casta campen lliurement. Així mai no arribarem a una socitat justa, lliure i que realment ofereixi possibilitats de creixement social (i també intel.lectual) a tots els seus ciutadans.
Penseu un moment què us agradaria aconseguir i per què no hi podreu arribar mai, més enllà dels diners, i veureu que realment tots tenim un lloc que algú ens ha marcat i del qual segurament mai no ens podrem moure. És trist, però tot sovint les il.lusions són una pura il.lusió.
