Ironia és aquella figura retòrica que consisteix a afirmar una determinada cosa mitjançant l'expressió de la idea contrària a allò que es vol donar a entendre. Etimològicament prové del mot grec eironeia, que podem traduir per "simulació".
Un cop situats, cal recordar que la ironia requereix, per a ser percebuda en la seva autèntica intenció, una certa capacitat de descodificació del discurs per part del receptor al qual va adreçat. La ironia, perquè pugui ser efectiva, per tant, ha de ser fàcil de desxifrar, tan fàcil com els diàlegs d'algunes telesèries, especialment britàniques, per posar un exemple que tothom pot arribar a entendre. Però, és clar, quan la ironia s'adreça a gent acostumada a llegir la realitat en textos normatius, en disposicions legals, en clau de significats unívocs i gens interpretables, i a les veritats absolutes de la literalitat, la cosa es complica, perquè tot discurs irònic interpretat al peu de la lletra, sense el mínim d'intel·ligència necessària per entendre'l com cal, es presta a confusió i a creure que diu allò que tot just satiritza.
Això justament és el que li ha passat al sempre desconcertant Albert Pla, amb la carta que han publicat els mitjans aquests dies, a propòsit de la realitat social a Catalunya. Francament em costa molt pensar que aquest text pugui ser interpretat literalment per algú amb un mínim de sentit comú, fins i tot sense arribar a entendre'l gaire. D'altra banda, sent obra d'aquell que fa servir sistemàticament la ironia, quan no el sarcasme directament, en les lletres de les seves cançons, pensar en el valor de la literalitat és tant com creure que aquell famós "papa, jo vull ser torero. Papa, jo vull matar toros" és una defensa de la fiesta.
Malament rai quan una societat perd el sentit de l'humor i la capacitat de riure's del mort i del que el vetlla. Què en pensarien Gila, Capri o Pepe Rubianes? Ens ho podem imaginar. I riure molt, només d'imaginar-ho.