Ahir vam saber que havia mort, als 52 anys, l'actor, ballarí i coreògraf anglès, Simon Barnes. Sense cap mena de dubtes, un d'aquells rostres poc coneguts per al gran públic, però que ha seduït generacions senceres arreu del món des del seu personatge més famós: el teletubby Tinky Winky, aquell simpàtic ninot de color lila amb una bossa a la mà, que tants problemes li va suposar per les hipòtesis a propòsit de la seva suposada homosexualitat.
Els Teletubbys és un sèrie de finals dels anys 90 del segle passat que va fer, i encara fa, m'atreviria a dir, les delícies de milers de nens atrets per les senzilles aventures d'uns personatges simpàtics, afectuosos i juganers que viuen en una mena de prat immens sota l'atenta mirada d'un sol de rostre infantil. De fet, no només els petits hi senten fascinació per aquests estranys éssers, que han passat a objectes de culte entre no pocs adolescents i joves, atrets per una estètica simple i efectista.
Però aquests personatges no serien res sense la gent que els va donar vida en cada episodi. Actors invisibles, desconeguts, gairebé inexistents, però absolutament necessaris, com passa en tants altres àmbits de la vida on la imatge, la presència, amaga el treball imprescindible i callat per fer-la possible. Simon Barnes, potser sense voler, va fer un dels majors elogis possibles d'aquesta gent que fa sense que ningú els vegi, tot afirmant que, per a ell, treballar als Teletubbys era com formar part dels Beatles. Difícil dir més amb menys paraules. Una abraçada!, Simon Barnes. I gràcies.