Una de les virtuts que va tenir en el seu moment el famós, i ja massa llarg, procés català, va ser la seva capacitat de prendre la iniciativa, de construir un relat lògic i coherent, acceptat o no per tothom, però efectiu. Aquest avantatge que durant molts mesos va permetre d’avançar, però, es va interrompre fa poc més d’un any, quan des de Madrid, i amb l’ajuda impagable de tots els seus altaveus mediàtics, polítics i judicials, es va començar a gestar un altre relat, a partir de paraules i de conceptes que en ben poc temps van adquirir un protagonisme i una efectivitat inimaginables, fins al punt de dur Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a la presó. Les paraules clau, aleshores, van ser sedició i rebel·lió. I ja veiem si n’han fet, de mal.
Ara, molt em temo que ens trobem en un segon nivell d’aquest, diguem-ne, contra-relat. Ara, el concepte és violència. Qualsevol expressió púbica de dissidència és reprimida, a cops si cal, donant d’aquesta manera ales a un imaginari de violència al carrer, desmentit per la realitat, a poc que mirem amb una mínima perspectiva el funcionament de qualsevol societat del nostre entorn, però que cada cop va agafant més i més cos, i que facilita, i de quina manera, més repressió i més involució.
El proper divendres, el del Consell de Ministres a Barcelona, serà un nou punt d’inflexió del procés, en què el relat de la violència (imaginada o volguda, però no real) es farà protagonista, ja veurem fins a quin punt, i amb quines conseqüències. La meva pregunta és només a qui beneficia tot plegat? I molt em temo que, vistos els arguments i el posicionaments a banda i banda, no només a Madrid.