No sé si és que jo no acabo d'entendre què és, o què ha de ser, la democràcia, però encara em costa d'acceptar que més de quaranta anys després que fos enterrat -que no mort- el dictador, encara hi hagi tants intocables en la societat espanyola. Passem revista ràpida:
El Rei pot fer el que li vingui de gust, tant a nivell personal com lucratiu, fent ús de la seva evident situació de poder sense que ningú li pugui demanar comptes. Les acusacions contra Joan Carles I de les darreres setmanes i el tancament en banda de les Corts contra qualsevol tipus d'investigació al respecte deixen clar que el monarca constitucional, per obra i gràcia de la pròpia Constitució, és intocable.
L'església catòlica segueix sent intocable, en un estat suposadament aconfessional (o almenys això diu la Constitució). Cap broma ni cap blasfèmia sobre un determinat déu si no volem fer cap davant del jutge, com l'actor Willy Toledo. Una situació molt més pròpia del nacional catolicisme que coneixem prou bé que d'una democràcia.
La unitat d'Espanya és intocable. I per si encara teníem cap dubte, ahir mateix va quedar prou clar a les Corts Espanyoles, quan es va proclamar amb llum i taquígrafs que l'estat parlaria de qualsevol cosa amb els partits independentista menys d'independència. Ni asseure's a parlar-ne. Tema tabú.
Els que mouen els fils de l'economia són intocables. El cas Castor, definitivament tancat, entre altres, demostren la impunitat amb què poden actuar determinats empresaris a costa dels diners de tothom. No sé si trobaríem gaires exemple similars en països suposadament democràtics, però potser no seria tan fàcil.
El feixisme i el franquisme són intocables. I el Valle de los Caídos, i la Fundación Francisco Franco, i l'exhibició de simbologia feixista, i la violència que sempre acompanya l'exaltació de la dictadura.
La mentida és intocable. A Espanya es poden inventar relats, tergiversar la realitat i imposar falsedats que, a força de repetides, es volen autèntiques, sense que passi res a qui les promouen. Podem parlar de la violència independentista, de la manipulació de TV3, de la persecució del castellà a Catalunya, de l'adoctrinament dels nens a les escoles, de cops d'estat inexistents...
Quina democràcia més bonica, l'espanyola. I quin fàstic, després de més de quatre dècades. Quines ganes de fugir-ne ben lluny.