Durant dècades, moltíssima gent es va arribar a creure una determinada visió de Catalunya com un país ric, treballador, pacífic, net i polit. Una visió que tenia molt a veure amb allò de l'"oasi català", una imatge encara mig noucentista de la societat -fins i tot naïf-, fonamentada en una burgesia il.lustrada, i en els valors conservadors d'una classe dirigent de caseta i hortet que mirava a Montserrat com a referent ètic i moral.
Però la setmana passada, la mateixa persona que va liderar aquesta Catalunya postfranquista, la va liquidar. I la va liquidar amb una càrrega de profunditat a la línia de flotació del seu propi corpus ideològic, tot reconeixent que durant anys i anys va cometre i amagar un important delicte fiscal. Tocada i enfonsada la placidesa, l'ordre moral i, sobretot, la credibilitat d'una determinada classe dirigent, amb el seu gran tòtem al capdavant.
I ara què? Ara, toca tancar una època i encertar-ne una altra. Cal serrar les dents i aguantar les tones de demagògia que es faran amb el cas Pujol, perquè aniran dirigides a tots nosaltres, tant si hem votat mai o no Convergència, o si hem defraudat o no. Tots anirem al mateix sac. Tot el catalanisme (i l'independentisme) passarà a ser corrupte i mentider.
No n'hi ha prou amb la versió catalana del "lo siento mucho, me he equivocado. No volverá a pasar". I aquí, el Govern ha estat prou encertat, actuant en conseqüència amb la gravetat dels fets, tot aïllant ràpidament els actes d'una persona -o d'una família- de tot el que han representat en clau de país.
Aquesta setmana, la Catalunya càndida de les Teresines, de la Ben Plantada (què se n'ha fet d'aquells "això és una dona" que tants cops es van adreçar a Marta Ferrusola?) i del seny per damunt de tot, ha mort, perquè ara sabem que només era un decorat que amagava una gran mentida. I si amb això dels diners de l'herència (si finalment ho és) a Andorra la cosa s'acaba, encara rai. El temps ho dirà.
Mal favor ha fet Jordi Pujol al país (des de la seva declaració, em va deixar de sortir dir-li president). Ara caldria respondre dues preguntes: la primera, per què ara? La segona, per què -o a canvi de què-? I és que no podem oblidar que hi ha massa ombres sobre uns quants membres del clan Pujol.
Definitivament, Catalunya ha perdut la poca innocència que li quedava. Però potser per això, haurà guanyat definitivament l'edat adulta, la que deixa enrere el paternalisme i una manera de fer, perquè no oblidem que ja fa anys que la societat va molt per davant de la política (o al marge, fins i tot).
La història posarà cadascú i cada cosa al seu lloc. De moment, anem donant una lliçó de com cal actuar davant d'un delicte confés. Algú n'hauria d'anar prenent nota abans de badar boca.
