Ja està. Inaugurat formalment el carrer dedicat al 9N a Montoliu de Lleida, amb l'assistència d'una sobredimensionada representació política que es va traslladar, amb tota la seva comparsa habitual de companys de partit al territori i de mitjans de comunicació, a una localitat que, de ben segur, ningú -o gairebé- d'ells hauria sabut situar al mapa uns dies abans.
I van anar-hi i van marxar. I punt final. Fotos, parlaments, encaixades de mans, cares d'anunci de dentifrici i tots contents. Els ciutadans de Montoliu a la seva rutina habitual, amb el record del dia aquell que gent estranya va envair el poble, la classe política, a la seva, un altre cop, i els mitjans a cobrir altres esdeveniments que és la seva feina i cal omplir espais cada dia.
Calia tant espectacle? Podem arribar a pensar què passaria si enlloc d'un carrer a Montoliu fos una avinguda a Barcelona? Bé, d'acord, ara com ara això és ciència ficció, però imaginem-ho, ja posats. Tres dies de festa nacional, potser? Retransmissió en directe per TV3? Piromusical, fins i tot?
Francament, trobo excessiu i de molt poca volada l'espectacle de Montoliu, la invasió del poble a la recerca de quatre fotos. Que anem justos de presència mediàtica? Que no tenim massa cosa que presentar que el nom d'un carrer? Que hi ha enyorança de les antigues inauguracions? Trist, molt trist, tot plegat, en el fons.