Ho admeto, m'ofenen i m'indignen les imatges de Jordi Pujol declarant en un judici. I no pel tema de l'evasió fiscal, que també -tot i que amagar diners al fisc no és cap novetat-, sinó sobretot per dos motius:
El primer, perquè em costa admetre que es filtrin imatges com aquestes, que no són públiques. Quina confiança podem tenir en un tribunal que és incapaç de garantir ni el més mínim respecte dels drets dels declarants? Quina confiança, si la manca de control sobre les càmeres serveix per acarnissar-se sobre els imputats? Cap. Absolutament cap. Justícia, en diuen. I respecte a la llei. Doncs anem bé.
El segon, perquè no puc acceptar que després de més de 35 anys d'estatut d'autonomia, un ciutadà, expresident de la Generalitat per a més dades, no ho pugui fer íntegrament en català, en una dependència judicial situada a Catalunya. Serà que la jutgessa no coneix el nostre idioma? Serà el fiscal? Serà que algun dels presents ha demanat explícitament l'espanyol? Serà que el declarant, amb l'educació com se li exigeix, s'adapta a la llengua del seu interlocutor? Serà que no es poden permetre un servei de traducció? Serà cert allò que als tribunals en castellà, perquè si no el jutge ja et mira de mal ull? Sigui com sigui, és una vergonya.
El món judicial, després de tres dècades i mitja d'oficialitat del català segueix gairebé tan impermeable a la nostra llengua com el primer dia. És un cas perdut. No cal matar-s'hi. Fins que no tinguem un sistema judicial propi, en un estat propi, i amb una llengua pròpia, també, de l'administració de justícia, no hi haurà res a fer. Tot esforç serà inútil, si tot el que podem esperar és que un expresident de la Generalitat hagi d'acabar no podent declarar íntegrament en català, a Catalunya. Tot esforç serà -no ens enganyem- només malbaratar diners en un pou sense fons, i sense aigua. I no ens en sobren.
