Hi ha imatges que no m'agraden gens, i aquest cap de setmana passat hi ha hagut una que s'ha anat repetint i que per més que la miri, em fa angúnia. És la imatge dels nous alcaldes amb el bastó que els acredita com a tals a les mans.
De fet, ja trobo prou ridícula l'estampa de la banda i les medalles d'alcaldes i regidors. Tan ridícula com les samarretes de qualsevol acte lúdic que d'aquí a uns dies es posaran damunt de la camisa i la corbata per fer creure que són com el poble, quan hi vagin de visita. Però el tema del bastó és cas a part. D'acord que el món sempre ha evolucionat a cop de barró, però que el símbol d'un poder democràtic sigui la vara... malament rai. A més, i ja posats, és un bastó curt, que no serveix per massa coses. El bàcul del bisbe, com a mínim, és llarg i encara podria fer la seva feina simbòlica d'ajudar a caminar, però el de l'alcalde no. Ni això.
Una altra cosa interessant seria repassar els centenars de fotos dels nous alcaldes, bastó en mà, i veure com els exhibeixen davant dels seus. En alguns casos, gairebé tota una declaració de principis.
Ja sé que són tradicions, formalismes, usos, costums, protocols i tot plegat. Però potser caldria, si volem parlar de nova política, començar a presentar les institucions democràtiques com a realment democràtiques i no com a reductes de poder, barró en mà.
Què voleu que us digui, a mi em diu més coses una plaça de Sant Jaume plena de gent contenta per l'esperança que els infon la nova alcaldessa, que un acte solemne a porta tancada (ni que s'obri ja sabem qui hi entra) amb ostentació de símbols de poder. Però de moment, les coses són com són i no sembla que hi hagi cap interès a canviar-les. El raret torno a ser jo. Cap problema.