Aquesta setmana que ha quedat enrere ens ha deixat dues imatges que caldria retenir a la memòria, sobretot per no oblidar mai tot el que representen.
La primera, la d'un nen de tres anys mort a una platja. Un nen com qualsevol dels nostres, vestit com vestirien els nostres i en una postura tan plàcida que ens recorda tant alguna que hem vist en els nostres fills que, amb la seva serenor remarcava el drama. De fet, una de les moltes adaptacions que corren per Internet situa el nen sobre el llit d'una habitació infantil i res no es fa estrany. Res, menys un petit detall: el descans etern d'aquest innocent.
La segona, la foto de família dels ministres d'afers exteriors de la Unió Europea, incapaços d'arribar a cap acord, mentre es veuen novament superats per la societat civil que s'apressa a ajudar els refugiats que arriben a l'Europa occidental, al marge dels governs. En aquesta foto ofenen els somriures. Són molts els ministres només pendents que les càmeres capturin el seu millor posat, somrient. De què riuen? De la seva insolvència política? Del dinar de luxe que endraparan amb càrrec a tots nosaltres? És tan sols un somriure idiota?
La primera de les imatges colpeix (o hauria de colpir) consciències. Però la segona indigna, tant perquè demostra aquesta manca de consciència com perquè ens insulta a tots amb el somriure de la indiferència i de l'egolatria. Així és aquesta Unió Europea, un cementiri d'innocents i un paradís d'incompetents. Novament, una imatge (o dues) diuen més que mil paraules.