400 morts en el naufragi d'una pastera carregada d'homes, dones i nens que fugien d'una realitat insuportable cap a una terra que ni els vol ni els estima. L'equivalent a dos avions, en una sola pastera.
No hi haurà cap placa que els recordi, en cap idioma. No hi haurà cap desplaçament massiu de líders polítics al lloc dels fets. No hi haurà cap especial informatiu en cap mitjà; a tot estirar, la imprescindible notícia, un parell de dies, i encara. No hi hauran minuts de silenci, ni banderes a mig pal. No hi haurà investigacions en profunditat sobre les causes. No hi haurà res perquè els morts no eren ningú. Només eren una massa humana, negra, pobra i ignorada, intentant escapar de la desesperació, encara que el preu del passatge hagi de ser la mort.
Aquesta setmana, 400 en un sol dia. Quants al llarg de l'any? No ho sé. I dubto que ho sàpiga ningú, perquè dubto que ningú porti el compte. Com es poden comptar aquells que ni existeixen, als nostres ulls?
La rica, justa i democràtica Europa ha decidit que la immigració és un problema i que cal impermeabilitzar les fronteres tant com es pugui. I punt. Aquesta colla de negres, que es quedin al seu país i morin en silenci, sense molestar ni donar-nos cap feina a ningú de nosaltres, que prou tenim amb les nostres històries, les nostres institucions i els nostres mercats.
Descansin en pau, en la pau d'un mar que els era esperança i que els ha esdevingut fossar, i que aquestes ratlles siguin una minúscula aportació a la placa (làpida, de fet) que no tindran.