És cert que en situacions especialment complicades, l'humor i un bon somriure ajuden a relativitzar els problemes, a prendre perspectiva i, al capdavall, segurament també, a trobar la millor manera de sortir-ne. Un bon exemple el tenim en tot allò que estem vivint els darrers mesos on algun programa televisiu i les mil-i-una ocurrències que corren per la xarxa ajuden a pair i a entendre millor tot el que ens està caient a sobre.
Fins aquí tot correcte. Tan correcte i tan divertit com les imatges que de fa uns dies omplen Internet amb suposades aparicions del president Puigdemont a diferents indrets de Catalunya, en un paral·lelisme prou divertit amb el popular Wally. De tota manera, que el llegir no ens faci perdre l'escriure i que aquesta capacitat de fer humor enmig del drama no ens allunyi de la realitat, perquè mentre anem pensant en una hipotètica investidura presidencial, els responsables del 155 segueixen fent mal, segueixen alentint fins a l'exasperació els processos administratius, seguixen decidint arbitràriament on van els nostres diners (els casals catalans a l'estranger no han rebut els ajuts que necessiten per sobreviure), la nostra projecció exterior està saltant pels aires, s'ha paralitzat la nostra capacitat de legislar, planificar res, buscar complicitats, engegar projectes a curt o mig termini són missions impossibles, l'apatia omple els despatxos, els més vulnerables (bonic eufemisme per no dir pobres) veuen com els diners i recursos que necessiten no els arriben... i podria seguir explicant com aquesta ocupació política que patim ens afecta, i molt, però potser ni cal.
I de propina, l'actitud col·laboracionista amb què bona part de comandaments alts i intermedis s'estan prenent la situació, intentant fer veure que no passa res, que tot és normal, segurament més per salvar les seves situacions particulars que no perquè la situació sigui ni mínimament acceptable, amb una exhibició d'irresponsabilitat, massa sovint indigna del càrrec que ocupen.
Fem tanta broma com vulguem. Insisteixo, falta ens fa. Però no perdem de vista on som, què ens estan fent i quin preu tindrà tot plegat. Un preu, no en tinc cap dubte, que a nivell social costarà molts anys de pagar. Més ens val que espavili la classe política i que reprengui les regnes del país, perquè tenim dret a un present i un futur molt millors que els actuals, sense presos, exiliats ni repressió.