Malgrat tot el saber, tot el coneixement i tota la suposada fredor dels mecanismes de presa de decisions, la major part del que fem acaba sent una qüestió personal. De vegades és tota una sort, aquesta aparició recurrent de la nostra cara més humana, però de vegades és gairebé una maledicció que simplifica en excés determinades accions.
Un exemple prou evident és la política. Malgrat la suposada imparcialitat i fredor amb què cal actuar -o pactar-, si mirem amb calma i gratem una mica, massa sovint acabem trobant coses com ara "és que va dir...", "és que va fer tal cosa", "però si és tal o qual persona, com no l'he d'ajudar", "a aquest, ni aigua..." o raonaments d'aquest alt nivell de complexitat que ho acaben explicant tot, exactament com si fossin de raonaments de parella, o de relacions interpersonals ben simples, encara que es tracti d'aprovar pressupostos o de garantir governs.
Potser costa de pair, però massa sovint les coses són així de primàries, d'infantils gairebé. Fixem-nos que cada dia més, canviant d'àmbit, els nostres perfils a la Xarxa pesen tant o més que els nostres currículums acadèmics o professionals. Si això no és posar l'aspecte humà per davant de tot, no sé jo què ho serà. I així anem fent. Cada dia suposadament més rigorosos, més savis, però cada dia realment més bàsics, en molts sentits, més guiats per impulsos i instints primaris. I encara renunciem a la filosofia.
Potser va sent hora de rellegir Maragall (Joan) i actualitzar a nous contextos aquell seu "home sóc i és humana ma mesura". Potser ens estalviaríem molts maldecaps i moltes hores de discussions inútils. Perquè acabem sent simples persones, per damunt de tot, ens agradi o no. Aquesta és la gran sort, i aquest és el drama.