Finalment, sembla que a Catalunya es començarà a plantejar seriosament un canvi d'horaris que acosti la nostra manera de viure a la d'Europa, amb un ritme més racional. Fantàstica iniciativa, sense dubte; però tan fantàstica, de fet, com inviable. I per què? Doncs, un cop més, perquè no tenim poder per decidir la manera com ens organitzem. Així de senzill.
Canviar horaris, avançar-los una hora, posem per cas, implica canviar lleis de tota mena, des de les que regulen l'obertura dels comerços, fins a les educatives, passant per les que afecten la funció pública, per posar només tres exemples prou emblemàtics. I resulta que, en cap dels àmbits, Catalunya no té competència per fer prevaler el seu criteri, sense el permís de Madrid, que no està per la feina, no ho oblidem.
I això pel que fa a aquests tres sectors, perquè si pensem en les graelles televisives, majoritàriament estatals, o en els horaris del futbol, per exemple, la cosa encara es complica més i esdevé, de fet, impossible.
Molt em temo que ens trobem a les portes d'una altra bona iniciativa que morirà per manca de capacitat de fer o, a tot estirar, a mans del Tribunal Constitucional, si el nostre Parlament comet novament la gosadia d'aprovar qualsevol norma que ens pugui diferenciar mínimament d'allò que fa i dicta Espanya.
Aquesta és la realitat. El temps dirà, però. Això sí, amb els horaris actuals. Només faltaria.