La Unió Europea, premi a la concòrdia. No, no és cap acudit sarcàstic, són els Premis Princesa d'Astúries d'enguany. Ja es poden posar, immediatament, els redactors de diccionaris per canviar el significat de la paraula concòrdia per veure com hi poden encabir en la definició l'abandonament de milers de persones perquè morin ofegades al mar, o perquè malvisquin en camps de refugiats sense que importin a ningú, o que s'incompleixin sistemàticament els acords que tenen a veure amb l'acolliment de fugitius de la guerra, o que, fent una mica de memòria, es tanquin els ulls davant d'una guerra genocida, o davant del poder absolut del gran capital que no té cap pudor a arruïnar milions i milions de persones. Aquesta és la concòrdia de la Unió Europea que cal premiar.
Ahir, el rei d'Espanya va fer una demostració més del seu autèntic paper com a monarca, una nova exhibició de què és per a ell la concòrdia, en parlar d'un inacceptable intent de secessió. Si no és acceptable, és que no hi ha voluntat de resolució -de concòrdia, si voleu-, només, en tant que inacceptable, voluntat de destrucció. Molt clares, les seves paraules. I molt oportunes.
I avui, nova andanada del govern de l'estat neofranquista contra Catalunya. A l'horitzó més immediat, la destitució de la presidència i d'algun que altre conseller, el control de la nostra policia i també dels mitjans de comunicació públics. És a dir, l'aplicació de la pàgina 1, paràgraf primer del manual del colpista.
Tres idees, davant del panorama actual, que potser no mereixen que en feu gaire cas:
- I si davant una hipotètica destitució, o intervenció en les seves funcions, d'un sol càrrec públic (president, conseller, major...) la resposta fos la dimissió de tots (remarco "tots") els alts càrrecs de l'administració (consellers, secretaris generals, directors generals, delegats, directors de serveis territorials...) prèvia delegació de signatura en el càrrec administratiu, no polític, immediatament inferior? Esmantindria l'activitat administrativa i es paralitzaria la política. De debò ens creiem allò que diu que si ens toquen a un ens toquem a tots, o només és una bonica frase?
- I si en el moment de declarar la independència, si finalment arriba aquest moment, la proclamació anés signada per tots els càrrecs electes del país? Això vol dir, diputats al Parlament i al Congrés, senadors, alcaldes i regidors, en una autèntica demostració de poder polític i de representació real de la ciutadania?
- I si la Generalitat comença a moure els seus diners a altres entitats que no siguin cap de les que se'ns han demostrat clarament hostils? Moure comptes és lent, però traslladar, per exemple, tots els plans de pensions de tots els funcionaris que va posar en marxa en el seu moment i que ja fa anys que estan congelats, però que hi són i que sumen molts milions, és una operació ràpida i efectiva. O potser els partits tenen massa deutes amb l'entitat en qüestió i per això han d'estar callats?
Ara, ja sabem que tenim l'estat i el seu cap en contra. Cal tenir clar si tenim els nostres representants al costat o només de paraula. Potser és l'hora que més enllà de la resposta ciutadana, que avui es tornarà a fer evident als carrers de Barcelona reclamant la llibertat dels Jordis, però a la qual ja no se li pot demanar gaire més, la política també comenci a donar respostes contundents. I de mesures a prendre n'hi ha, si es volen trobar i executar.
Disculpeu que m'hagi allargat més del compte.