Ja era hora que els esportistes catalans comencessin a dir prou a una espanyolitat imposada. Ja cansa escoltar les veus mesetàries omplint-se la boca dels èxits d'esportistes espanyols (diuen ells), com Marc Màrquez, per posar el darrer cas, que ahir mateix es va negar a agafar la rojigualda en guanyar la seva cursa. Una cosa és haver d'escoltar un himne i una bandera al podi, però passejar-la per la pista, i l'endemà a la portada dels diaris, per més pressions dels grups patrocinadors que hi hagi (perquè n'hi han), ja fa pudor.
Ahir mateix, la selecció espanyola d'hoquei patins guanyava el cinquè títol mundial consecutiu. Espanyola? amb quants jugadors catalans? Si no vaig errat, amb nou. Si un dia Catalunya és independent, també seguirà guanyant títols?
Anem repassant disciplines, si voleu, però aquestes situacions de victòries espanyoles d'esportistes catalans no són gens estranyes. El que sí que ho és és que algú es posi les mans al cap quan es neguen a fer propaganda d'una bandera que no consideren prou seva. I més quan ahir mateix, un autèntic akelarre feixista es va dedicar a cremar banderes estelades, i amb elles, si haguessin pogut, les il.lusions de milers i milers de catalans que sí que ens hi sentim representats per aquest "drap".
A veure quan entendran aquestes ments obtuses que som catalans i que ho volem ser i dir en els èxits esportius.
