Després d'uns dies enganyosament lluminosos i de temperatures dolces, ha tornat l'hivern, amb la seva llosa grisa de núvols que tot ho embolcalla, i amb la quietud lenta que, lluny ja de les llums i del soroll de setmanes passades, convida a tancar-se a casa, en una mena de ritual de recolliment, a recer de la humitat i del fred.
Torna l'hivern. La natura dorm, descansa. Res no es mou. És curiós, l'hivern. Ben mirat, és com un compàs d'espera entre una tardor que tot ho despulla i la primavera, amb el seu esclat de color i de vida. Entremig, aquesta estació que els humans ens entestem a omplir de festa, de rebaixes, d'esports de neu, o del que sigui, potser en un intent desesperat de fer bategar un temps que tot ho alenteix i que gairebé sembla que només vetlla allò que ja no hi és, potser per por que mai no torni.
Provem l'engany, nostre o del diable, tan se val, però l'hivern es fa present i, enmig del silenci, si tornéssim a aprendre a escoltar, podríem sentir la placidesa d'una vida que es va covant en calma, però sense pausa, tapada per la boira i els núvols, en aquest temps lent; tan lent, de fet, que se'n va de pressa. Gaudim el silenci i la lentitud de les hores, ara que la foscor, a poc a poc, però de manera inexorable, va cedint el pas a una claror encara discreta, però tossudament imparable.