Ara sí que sí. Ja som de ple a l'hivern. Ahir va entrar, a mig matí, i ha vingut, com sempre, a quedar-se una bona estona. I enguany l'hivern, per aquests barris, no s'hi ha posat per poc i ha arribat amb la seva maleta de boires, fred i aquella humitat que et tanca a casa i que tot ho alenteix.
L'hivern és una estació estranya, que comença amb la disbauxa nadalenca i que segueix amb la calma lenta d'uns mesos en què la natura s'adorm i va fent en silenci, gairebé d'amagat, esperant una mica de llum i d'escalfor. D'alguna manera, això mateix és el també ens passa a molta gent. L'hivern limita, ens retorna portes endins i ens fa mirar per la finestra si arriba una mica de sol.
Cert que per a altra gent, l'hivern és sinònim de neu, d'activitat, de riquesa fins i tot. Són les paradoxes dels temps que vivim. I el país? Què fa el país i la gent que se suposa que el dirigeixen, entre neules i torrons? De moment, sembla que, finalment -ja anava sent hora- es debatran uns nous pressupostos que se suposa que ho han de canviar tot i que segurament ho deixaran tot, si fa no fa, com està, amb quatre pinzellades de vernís i para de comptar.
De tant en tant em fa l'efecte que vivim una mena d'hivern llarguíssim, un hivern d'anys, on hem de creure que alguna cosa segueix viva rere els arbres pelats i els dies grisos. De cara enfora, fred. Molt de fred.