El diccionari defineix hipocresia com la simulació de qualitats i de sentiments que hom no té. Aquesta setmana que anem enllestint ens ha deixat un enorme exemple d'hipocresia política. Em refereixo a la votació que dimecres passat es va fer a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats, d'una proposició no de llei presentada per ERC demanant el reconeixement i justa reparació de la figura de Lluís Companys i de la resta de víctimes del franquisme. El resultat de la votació? rebutjada la proposició amb els vots contraris de PP, Ciutadans, UPN i PSOE (PSC inclòs). Fins aquí, sorprenent, pel que fa al PSOE, però coherent amb la seva deriva política dels últims anys. Però si obrim una mica el focus i recuperem la imatge dels representants del PSC fent una ofrena floral a la tomba del president afusellat, la hipocresia es manifesta amb tota la seva cruesa.
Estaria bé recordar que Companys va ser un president democràtic detingut pels nazis alemanys, jutjat en una autèntica farsa jurídica pels tribunals franquistes, i executat per l'exèrcit feixista espanyol. Negar-se a admetre la ignomínia d'aquell simulacre de judici i a reparar la memòria d'aquest personatge, i dels milers i milers d'assassinats pel franquisme, és senzillament continuar donant cobertura a la dictadura i mantenir la humiliació i el menyspreu a totes les víctimes d'aquells anys sinistres.
Podem parlar de memòria històrica, de restitució de no sé què, de polítiques d'esquerra, de socialisme fins i tot, però quan el fets no acompanyen, de l´únic que realment es pot parlar, agradi o no, és d'hipocresia.