per en 13 Desembre 2018
238 Vistes

Llegíem ahir que Càritas ha fet públic un informe que denuncia que una de cada tres persones de la diòcesi de Barcelona no viu en un habitatge digne, ja sigui per amuntegament, per insalubritat, perquè es tracta d’un assentament il·legal, perquè corre risc de desnonament…  mil i un motius pels quals el dret a un habitatge com cal s’alluna de la realitat.

No fa gaire, també vam poder llegir que cada cop és més la gent que acaba vivint en un traster de lloguer, tipus Bluespace o similar, que sempre és més barat que un pis, encara que sense cap condició sanitària ni de salubritat, evidentment.

Ens agradi o no, aquesta és la realitat d’una tercera part dels nostre veïns.  Una realitat que deixa en foc d’encenalls allò que diu la sacrosanta Constitució que, segons com s’aplica implacable i sense miraments, però que, pel que fa a la seva part declarativa, no passa de carta als reis (molt d’aquests dies).  Curiosament, aquesta part de bons propòsits sense més, és la que afecta als drets bàsics dels ciutadans, com ara la salut, el treball, o l’habitatge dignes.  Queda clar que el que és fonamental és la unitat de la pàtria i no la qualitat de vida dels ciutadans.  Perquè els habitants de Barcelona i la seva àrea metropolitana (i de tot Catalunya, per extensió) també es deuen i són regits pels dictats constitucionals, oi que sí?

Tot molt clar des del principi, i cada dia que passa, més evident.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.