u a sobre, com les primeres boires, i ens deixa mig paralitzats, sense ganes de res i sense l'energia per seguir endavant. Aleshores, tot es trist, fosc i complicat, i res sembla que hagi de tornar a tenir sentit. Quan això passa, quan la tristesa ens envaeix i s'instal·la a dins nostre, és bo comptar amb algú, amb alguna persona que ens estimi de debò, que ens acompanyi sense més, i que ens recordi que no estem sols i que tot, fins i tot les temporades més fosques, són només això, temporades que duren més o menys, però que no són eternes.
Qui no ha sentit mai aquesta sensació d'ofec interior? Qui no ha perdut mai la il·lusió de viure? Segur que tothom en sabem, poc o molt, d'aquest estat de pena íntima i de desesperança profunda. I si hi pensem una mica, en aquests moments, en els pitjors moments, sempre hi ha hagut algú que potser amb la seva mera presència, amb la seva companyia sincera i silenciosa, ens ha donat el bri d'esperança necessari per seguir endavant sense claudicar, sense rendir-nos.
Avui és diumenge, dia especialment propici per compartir amb aquells que tenim sempre més a la vora. Dia adequat, potser, per recordar una preciosa cançó de l'any 1973, i per la qual sembla que els anys no passin. I és que potser el que hi descriu és etern i sempre té anada i tornada.