Hi ha paraules que, no sé ben bé per què, sembla que desapareguin del mapa mental dels usuaris de la llengua, fins que gairebé són condemnades a l'oblit. Una d'aquestes paraules, en aquests temps que vivim, farcits d'egoisme i de celeritat, és "gratitud". Gratitud, per si encara cal recordar-ho, és el sentiment que hom té per algú que li ha fet un bé, un servei, un favor... Per tant, és un concepte que apunta directament a una relació personal i a la intimitat de cadascú.
Anem perdent els mots i anem perdent fins i tot el costum de creure en allò que alguns mots signifiquen. Ens hem acostumat a fer, o a deixar de fer, sense esperar res, sense cap retorn, ans al contrari, sovint amb més pena (quan no indiferència) innecessària, que glòria mai prou merescuda.
Per això, quan la feina que fas, amb professionalitat, però també amb convicció, amb tossuderia fins i tot, i amb la complicitat d'altres persones visibles i invisibles (una complicitat sempre imprescindible, dit sigui de passada), acaba generant efectes i afectes que ni podies haver imaginat de bon començament i, en un determinat moment tot plegat es fa públic, només es pot sentir l'estranya barreja d'orgull i de vergonya que dibuixa aquell somriure que només sap traçar la memòria, i també una enorme gratitud.