El món de la cultura i de les arts és un món estrany, fantàstic, però alhora farcit d'aparences, quan no de papanatisme, directament. Perquè tothom estima i valora l'art. Només faltaria (especialment si es disposa d'una bona butxaca per pagar-lo).
Però vet aquí que, de tant en tant, apareixen iniciatives que haurien de fer pujar els colors a més de quatre intel.lectuals (cosa prou difícil perquè els conceptes de vergonya i d'humilitat semblen incompatibles amb aquest univers). La darrera mostra? El britànic Bansky venent la seva obra en una parada al carrer, al preu de 60 € per original. Només en va vendre tres, i segurament cap dels compradors no va ser conscient que acabava d'adquirir una obra d'art valorada en moltíssim més.
És a dir, treu un treball de Bansky a subhasta en una galeria de renom i ràpidament s'arribarà a les desenes (si no centenars) de milers d'euros. Però posa la mateixa obra en una parada de carrer i amb prou feines tindrà sortida. Segurament, al llarg del dia que Bansky va estar venent les seves creacions, molts d'aquests autodefinits amants de la pintura i de l'art en general van passar per davant de la seva parada, amb una curiosa barrega d'ignorància i indiferència, ben parapetats en el seu suposadament inqüestionable bagatge cultural.
Fa cinc anys, va ser un virtuós violinista, Joshua Bell, el que va estar tocant en una parada de metro de Washington enmig de l'anonimat, i prou ignorat pels passatgers-espectadors, en una nova demostració que, massa sovint, el lloc fa l'artista.
La nostra culta, civilitzada i cultivada societat necessita algunes quantes classes més i alguns diners (i el saber artístic que se suposa que donen) menys, a les butxaques de segons qui. I és que és molt fàcil ser intel.lectual de saló. L'accés real a la cultura és tota una altra cosa, molt més enllà de les aparences i de les postures.
