Que massa sovint la política és una mena de pantalla on es projecten les misèries humanes, la incoherència i, fins i tot, la desvergonya més absoluta, no és cap novetat. I segurament, un dels millors i més tristos exemples són les conegudes portes giratòries, o aquell camí que garanteix que determinats antics alts càrrecs de qualsevol govern puguin acabar els seus anys d'activitat professional, amb un sou insultant per a la major part de ciutadans, gràcies a qualsevol de les grans empreses abans públiques i ara gairebé monopolístiques que es presten a acollir-los en els seus òrgans de direcció.
Repassar la llista de polítics que han seguit aquest camí és una mena de desfilada de monstres, encapçalada per coneguts expresidents espanyols i seguida per no pocs exministres. El darrer cas que hem conegut, Trinidad Jiménez, que passa a ocupar el lloc a Telefónica que va deixar vacant, per raons prou conegudes, Rodrigo Rato. Sense cap mena de dubtes, tot un símptoma, aquesta successió.
Què se n'ha fet d'aquella antiga progressia que parlava d'igualtat, de socialisme i no sé de quantes coses, o dels padrins que encara tenen el rostre de venir a donar lliçons, mentre garanteixen la jubilació de les seves protegides. Però, és clar, el problema de tot són els nacionalismes i l'independentisme. Mai l'abús del poder ni la indignitat amb què s'exerceix, fins i tot -o sobretot- passant comptes de factures pendents, quan ja no s'ostenta.
Si féssim una mica de memòria abans d'anar a votar, potser algun dia podríem posar fi a tanta indecència, per més lliçons que ens vulguin donar i més fantasies que ens vulguin vendre.