Ja és ben veritat que als catalans ens perd l'estètica. Les imatges de gent, fins i tot de diputats electes, cremant o trencant fotos del rei resulta estèticament molt potent, però políticament molt inútil. Dit això, criminalitzar l'inofensiu exercici de la llibertat d'expressió, com fa l'Estat Espanyol amb tot allò que considera sagrat (gairebé tot, a hores d'ara), ja no és ni estètic ni ètic, és una pura demostració de la força de la impotència.
Tot plegat em recorda el nen que fa una dolenteria i trenca, per ràbia, el que sigui que algú considera important, i la mare que agafa la sabatilla per ensenyar-li -o això es pensa- que allò no es fa, amb el sistema més tradicional que hi ha.
Aniria sent hora de creure que si realment volem ser un estat, tant ens ha de fer qui en sigui el cap de l'estat veí. Tant ens fa si a França hi ha un president o a la Gran Bretanya una reina, no ens enganyem. Tant ens fa. Així doncs, si més enllà de les paraules sentim que ja no som Espanya, no ens hauria de ser indiferent si hi mana un rei, un militar, un capellà o un torero? Doncs això.
Prou de gestos benintencionats, perquè els mims es mouen poc, i ara el que ens cal, amb més ètica que estètica, es anar tirant milles, i el moviment encara no es veu per enlloc.