S'ha acabat la partida. Sí, sí, d'acord que la màquina encara seguix a lloc i que podem mirar de tornar a jugar i tot plegat, però la partida s'ha acabat i ens hem quedat sense monedes.
Estava força cantat que la cosa saltaria pels aires i que no es podria formar govern. Noves eleccions a la vista, i segur que millor així que no pas que ara una maniobra política acabi donant peu a una investidura tan fràgil que acabi sent inútil. Noves eleccions, comencem a passar pàgines enrere i tornem, gairebé, al punt de partida. I és que, ens agradi o no, una nova cita amb les urnes, amb tot el que ha passat aquests darrers mesos ens condemnarà a dos grans blocs: un d'independentista format per ERC i la màscara que es posi CIU, i un de no independentista, amb una esquerra àmplia i diversa al voltant de Podemos i una dreta liderada per Ciutadans. Que el primer bloc sigui prou gran com per desencallar el punt en què ens trobem? Tinc els meus dubtes.
Ens ha passat la història per sobre, un cop més. Hem triat, i en la tria hem deixat passar una oportunitat única. Ara serà l'hora d'anar a buscar diners allà on són (que no podrà ser a casa nostra) per refer-nos com a país, que falta ens fa, i qui si sap si algun dia reprendre la partida que s'ha acabat sense èxit. Només ens queda el bonus track de les properes eleccions, però amb la sensació de derrota anunciada. Difícilment obtindrem uns resultats millors que els que tenim. Segurament tindrem govern, segurament vindran canvis importants, però seguirem allà on som, en el fons.
Per cert, molt curiós el concepte de democràcia i de coherència de la CUP, que només s'aplica de portes endins i que ignora, sense cap mirament, el vot majoritari del país, en una lectura molt particular dels resultats electorals globals. Realment, els seus principis no trontollen davant d'una resposta majoritària de la gent. Potser és la versió segle XXI de la dictadura del proletariat.