Si no vaig errat, va ser Woody Allen qui va dir que l'interessava el futur perquè era el lloc on havia de passar la resta de la seva vida. Com a declaració d'intencions, no està gens malament, perquè el futur, aquest espai desconegut on s'acumulen somnis, il·lusions i fantasies, no deixa de ser una mena de motor que ens impulsa a no aturar-nos i a seguir fent, fins i tot en moments complicats, o en situacions difícils.
L'escriptor parisí Anatole France va escrire que el futur és un lloc còmode on posar els somnis. Donant per bona la frase, potser són els somnis allò que ens fa avançar. Al capdavall, què fora la vida sense il·lusions, sense castells a l'aire que seran o no, algun dia, però que ens conviden a fantasiejar amb allò que ens agradaria que fos. I és que, no ens enganyem, la vida cansa, la rutina cansa i allò que en el seu moment era nou, suggerent, excitant, s'acaba tornant gris, fins i tot molest. Alesores és quan cal mirar endavant, i tan lluny com vulguem, per aconseguir transformar-ho tot, fins i tot el desencís, en nous projectes, en noves aventures, en nous motius per viure i per mirar de ser feliç.
És estrany, això del futur. Ens passem la vida mirant d'imaginar-lo, sempre bonic, sempre ideal, sense que aconseguim atrapar-lo mai, almens tal i com l'havíem imaginat. Pel camí, petits fragments d'aquesta felicitat ideal, potser fins i tot impossible, van fent un present satisfactori i plaent.
S'acaba l'abril i començarà el maig, una autèntica eclosió de vida dins del cicle de la natura. Bon moment per pintar de colors aquest avenir que voldríem real. Bon moment per imaginar futurs perfectes on construir presents enriquidors.