Fa uns pocs dies va començar a córrer per Internet aquest article sobre la motivació en la funció pública. Val a dir que el text en qüestió ha estat ben acollit per no pocs funcionaris que fa anys que es dediquen a aquest tema i al lloable intent de modernitzar la nostra administració.
He de dir que coincideixo amb molt del que Carles Ramió, una de les veus més autoritzades del país per parlar de la funció pública, però també vull deixar clar que el trobo incomplet en una petita però important qüestió, ja que el text distingeix dos grans blocs de treballadors públics: el que acaben rendint-se a la rutina i a la manca de motivació (tot sovint donant peu a la imatge generalitzada del funcionari mandrós) i els que acaben sucumbint a la temptació de fer carrera política, atesa la poca -quan no nul.la- possibilitat de promoció administrativa. Aquests dos blocs existeixen, però també hi ha un tercer grup de treballadors que són conscients de les limitacions d'un sistema profundament injust de promoció professional, i manipulat, quan no directament condemnat, des dels partits, i que, potser per això, potser per aquesta manca de respecte al seu treball, no es resignen a haver de tirar del carnet de torn per sortir de la rutina i assegurar-se un futur millor.
Aquest tercer grup és el de la gent que fa la feina. La seva feina. La que li deixen fer uns comandaments, sovint clarament adscrits a un dels dels grups que descriu Ramió i, per tant, profundament incompetents. La motivació, en aquest tercer bloc de treballadors públics, és un patrimoni personal, una mena de compromís amb un mateix i amb la institució (no amb el partit de govern ni amb els seus titulars, necessàriament) que els fa accelerar quan les circumstàncies són mínimament favorables, i esperar que arribin temps millors, quan és impossible qualsevol proposta o qualsevol innovació. La motivació, en aquests empleats públics, no depèn ni del sou, ni dels dies festius, ni de cap mena de reconeixement.
Vull reivindicar públicament aquest tercer grup, perquè sovint és d'on provenen les grans idees i les petites millores, sempre des de l'anonimat i des de les segones o terceres files pel que fa a visibilitatt. Són aquells funcionaris que s'han de sentir allò de "no sembles funcionari" i que poden respondre amb orgull: "doncs sí, jo sí que sóc funcionari". La resta, potser no passen de mediocres o d'aprofitats de la confiança i dels recursos de tothom.
Us convido a fer una mica de memòria i repassar les oficines, hospitals, escoles, monuments, museus... on heu estat i segur que sabreu trobar més d'un exemple d'aquests professionals. D'aquests funcionaris "no funcionaris", si voleu. Francament, començo a estar cansat de la disjuntiva funcionari desmotivat / funcionari amb carnet (o entrecuix, tot i que Ramió no en parla).