Ja ho diu la dita: "ets més dolent que el fred tardà". I és que el fred tardà és aquell que només té per objectiu destruir, fer malbé les flors i evitar que neixin els fruits. Els pagesos prou que ho saben, com és de dolent el fred tardà. I nosaltres també. Aquests dies l'estem patint, aquest fred que no lliga amb l'inici de la primavera. Però és el pa que s'hi dona, ara mateix.
També en política hi ha una mena de fred tardà. Hi ha una manera de fer que només té per objectiu destruir, fer malbé la feina dels adversaris, per tal de poder-se mostrar orgullós davant el món, amb el cap del rival a la mà, com els exèrcits més salvatges. Ahir mateix, la vicepresidenta del Govern espanyol es vantava d'haver cessat més de dos-cents càrrecs públics catalans i d'haver destruït les estructures que la Generalitat havia anat construint. Gran mèrit. Enorme botí.
Avui tindrem una nova mostra d'aquest fred tardà. Avi, sessió d'investidura d'un president que, com passa amb les glaçades a deshora, segurament no tirarà endavant. Els jutges, el Rey o els poders polítics de l'estat prou que se n'ocuparan, demà mateix.
Mentrestant, nosaltres, pobres pagesos, mirem al cel amb l'esperança que arribi el bon temps, perquè ja hem fet tot el que podíem fer per garantir una bona collita. Ara ja no depèn de nosaltres i amb prou feines podem engegar quatre aspersors o encendre quatre focs per evitar el desastre. De tota manera, ja ho deia Raimon: "al meu país la pluja no sap ploure". Al nostre, el fred no sap quin és el seu moment. Al d'ells, els polítics no saben fer política.