Fa fred. Fa dies que fa molt fred i les televisions i les xarxes socials no es cansen d'oferir-nos imatges i més imatges de paisatges on el blanc de la neu i del gel tot ho difumina en un exercici de reducció al mínim de la paleta de colors habitual.
Fa fred i s'evidencien les limitacions i les mancances d'uns sistemes de calefacció ineficaços o directament absents en moltes llars, tot i que ja sabem que això de la pobresa energètica és un invent de quatre progres mal reciclats. Però fa fred, i el fred paralitza; el fred impedeix l'activitat normal i ens tanca a casa o allà on la temperatura sigui suportable.
Sí, fa dies que fa un fred intens a tota Europa, i també a casa nostra. Fa dies que entremig de paisatges bucòlics, gairebé nadalencs encara, trobem les dramàtiques imatges de milers i milers de persones abandonades en condicions infrahumanes, paralitzades pel fred i, en el millor dels casos tancats en coberts que amb prou feines poden fer la seva missió, o a dins de tendes que poc servei fan, quan el fred i la humitat ho envaeixen tot. Són els mateixos refugiats que a l'estiu s'amuntegaven a les carreteres de mitja Europa i que ara es veuen paralitzats en tancats que els aïllen de la societat culta i rica que els ignora.
Fa fred. Però fa massa temps que fa fred al cap dels nostres dirigents. Fa massa temps que la capacitat de pensar en éssers humans i no en multituds que fugen de la guerra i de la misèria sembla que s'ha congelat per sempre. Els mitjans de comunicació ens recorden el drama, però la resposta de qui té la clau per resoldre'l és sempre la mateixa: el silenci fred de la indiferència. Un genocidi encobert, potser?
