Aquests dies hem acollit amb satisfacció l’arribada dels nous trens que han de cobrir el trajecte entre Lleida i la Pobla de Segur. Finalment, acte inaugural, alegria compartida, un grapat de retrets pels retards i tren en marxa. Fotos, teles, abraçades… i la meva pregunta de sempre: quants polítics calen perquè un acte es consideri ben lluit?
Repassem les imatges d’una inauguració qualsevol, de qualsevol cosa. Representants del(s) govern(s), representats diversos del(s) partit(s) de govern, representants de totes les forces a l’oposició, no fos cas, regidors, consellers comarcals, diputats provincials, algun que altre diputat del Parlament… Un grapat de gent sense altre objectiu aparent que penjar-se la medalla d’una imatge, que acaba amagant el protagonista o el destinatari de la cosa inaugurada. En el cas que comentava, els ciutadans que faran servir el tren.
Feu la prova i mireu qualsevol foto de qualsevol d’aquests actes. I proveu de jugar a veure on és Wally, mirant de trobar l’escriptor, l’artista o la padrina centenària de torn. Sempre hi és, però s’ha de saber trobar entre un núvol d’autoritats. Per cert, algú hauria de definir el concepte d'”autoritat”, que em sembla darrerament molt relaxat.
Així són les coses. Gent diversa, d’allò que en diuen societat civil (imagino que per distingir-la de la militar, de l’eclesiàstica i de la política) fa coses, però quan les treu de casa, com bonament pot, i les exposa a la resta de la societat, la classe política desferma el seu particular ritual d’autosatisfacció (no aniré més enllà amb el terme), per demostrar que ells també hi són, que saben valorar l’esforç i intenten, en un exercici ridícul, aparentar, un cop més, allò que no són, ni seran mai. I si obren la boca per deixar anar discursos innecessaris (una altra mania irrenunciable), ja arribem al màxim nivell d’insolvència, també oratòria.
Aniria bé recuperar els dictats d’allò que es coneix com a protocol, que prou que ajudaria a simplificar les imatges i a posar el focus allà on ha de ser i no allà on pretenen que sigui uns representants públics sovint tan mediocres que no saben anar més enllà d’un somriure artificial davant d’una càmera.
Una altra pregunta per acabar: en quin moment van confondre, aquesta gent, presència mediàtica amb acció de govern?